dimecres, 24 d’agost del 2011
dijous, 26 de maig del 2011
ALEIX SALÓ
“Parlar de l’Aleix Saló és fer-ho de capgrossos sense nas (i amb boca esporàdica) i de mala llet. La seva mirada crítica (sota un prisma còmic) de la realitat la trobem cada dia a les tires còmiques Cornuts! que publica al Directe.cat. És la millor manera d’estar el dia de tot el que passa en el nostre petit país (Guardiola dixit) i de descarregar tensió amb una bona rialla (fins i tot amb els “acudits idiotes” que, de tant en tant, ocupen la tira). Ja l’havíem vist debutar al món del còmic en paper amb Fills dels 80. La generació bombolla, una radiografia de tota una generació que ha vist (hem vist) com es capgirava la truita de l’estat del benestar i com, a sobre, hem de pagar els plats trencats. Si encara no l’heu llegit, no sabeu què us esteu perdent. Ampliant fronteres lingüístiques, l’Aleix dóna el salt al mercat espanyol amb Españistán, publicada per Glénat al darrer Saló del Còmic. La referència bàsica (que no única) de l’obra, pel que fa al seu desenvolupament, ens la dóna el mateix autor a l’epíleg. La història és tot un homenatge al Senyor dels Anells del mestre Tolkien. Però tranquils si no formeu part de l’horda de seguidors tolkenians. El que predomina a Españistán és aquesta mirada crítica tan característica dels capgrossos de l’Aleix focalitzada, en aquest cas, en el país que dóna títol al volum. El retrat és contundent, però no per això menys real. Un cop més, l’humor s’utilitza com a instrument per a descarregar el malestar que provoca la situació que vivim. I es tracta d’un molt bon instrument a mans de l’Aleix. Les referències que podem resseguir a l’obra no acaben aquí, ni molt menys. No us vull desvetllar cap moment crucial, però és fàcil reconèixer alguns dels animals televisius que habiten les pantalles de moltes llars espanyoles (i també catalanes) i, fins i tot, la recreació de moments ja clàssics de la nostra televisió (algú ha dit APM?).
Amb Españistán l’Aleix s’atreveix a donar el salt amb una publicació monogràfica i unitària (tot i la temàtica unitària, Fills dels 80 està format per diferents seqüències dividides temàticament) i ho fa ficant el dit a la nafra. És una llàstima no poder llegir aquesta obra en català (la vida és bonica, però complicada que diuen Els Pets), però el fet de publicar-se a nivell estatal ofereix la possibilitat, a la resta de pobladors del país veí (i que, de fet, apareixen a les pàgines del còmic) de descobrir el talent i la visió crítica d’aquest ninotaire que traspassa fronteres i que reflecteix com ningú les nostres misèries. Per cert, tot i les 144 pàgines, us quedareu amb ganes de més. De molt més.”
El meu agraïment més sincer a en Nightwing80 i a la resta de col·laboradors de Comicat pel seu incansable suport als autors catalans.
dimarts, 24 de maig del 2011
BOB DYLAN ... 70 ANYS ,,,
Robert Allen Zimmerman, conegut amb el nom artístic de Bob Dylan, (Duluth, Minnesota 1941) és un compositor i cantant estatunidenc, considerat un dels músics més influents i prolífics del segle XX i proposat diverses vegades pel Premi Nobel de Literatura. Dylan ha aportat a la música rock una dimensió poètica més rica i adulta, emprant metàfores i figures al·legòriques per a descriure el desordre individual i social, a més d'una inventiva melòdica provinent d'estructures tradicionals com el blues, la balada o les cançons de treball. Al llarg de la seva carrera ha experimentant amb tota mena de ritmes i formes harmòniques, cosa que ha enriquit la seva expressió musical i ha influït en molts altres intèrprets i compositors.
dijous, 24 de febrer del 2011
Que córrega!
L'escriptor valencià Manuel Baixauli ha fet arribar aquest manifest
personal. Que córrega!
per L'hora del Lector el dissabte 19 de febrer del 2011 a les 12:30
Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot
i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan
fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i
m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més
temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè
m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els
darrers anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació.
Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les
justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la
salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha
degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències
encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat
cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món;
manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, hui esclaus del
poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any,
la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la
seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a
ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit
polític que governa; presidents presumptament implicats en trames
empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conéixer
cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb
tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre
Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es
preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut
arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps,
i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis
menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i
de sobte t’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre
que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla
buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del canal
Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es va quedar fosca, i
muda. La imatge dels meus fills mirant el buit em va alertar i em va
fer comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És
temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, en
l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres
informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a
les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell
intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir
als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler va
guanyar unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la
història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a
un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells
còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara,
els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos.
Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha
comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En uns quants països de l’Àfrica, la joventut ha tombat en quatre dies
dictadures que pareixien inalterables. Als mitjans de comunicació
corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig
poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem-ne la lliçó. Movem-nos. El que ara pareix inalterable ho pot
desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el
nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns
indiferents, hem de fer-los veure el que per a nosaltres és un dilema
d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.
Manuel Baixauli
personal. Que córrega!
per L'hora del Lector el dissabte 19 de febrer del 2011 a les 12:30
Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot
i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan
fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i
m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més
temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè
m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els
darrers anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació.
Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les
justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la
salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha
degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències
encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat
cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món;
manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, hui esclaus del
poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any,
la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la
seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a
ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit
polític que governa; presidents presumptament implicats en trames
empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conéixer
cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb
tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre
Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es
preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut
arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps,
i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis
menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i
de sobte t’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre
que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla
buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del canal
Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es va quedar fosca, i
muda. La imatge dels meus fills mirant el buit em va alertar i em va
fer comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És
temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, en
l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres
informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a
les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell
intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir
als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler va
guanyar unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la
història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a
un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells
còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara,
els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos.
Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha
comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En uns quants països de l’Àfrica, la joventut ha tombat en quatre dies
dictadures que pareixien inalterables. Als mitjans de comunicació
corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig
poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem-ne la lliçó. Movem-nos. El que ara pareix inalterable ho pot
desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el
nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns
indiferents, hem de fer-los veure el que per a nosaltres és un dilema
d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.
Manuel Baixauli
dijous, 17 de febrer del 2011
MOR JORDI BARRE ...
S'apaga la gran veu de Catalunya Nord
La veu més representativa de la cançó a Catalunya Nord, Jordi Barre,
s'ha apagat avui. Barre, fill d'Argelers de la Marenda, tenia noranta
anys i va començar la carrera artística en una orquestra de ball. A
partir de 1963 va començar a cantar i enregistrar discos, ja en
català. Integrat dins el moviment de la Nova Cançó, Barre va actuar
per tot el país i també a l'estranger. A banda la cançó (és autor de
dos-cents temes i una vintena de discs), Barre va conrear gèneres com
el teatre musical i la creació simfònica. Divendres s'instal·larà la
capella ardent al cementiri de Sant Joan de Perpinyà, i! el funeral es
farà dissabte a la catedral.
Gràcies a la seva significativa carrera i àmplia obra, el 1982 se li
va concedir un Disc d'Or; el 1999 va rebre el premi Joan Blanca a
favor de la defensa del català, i el 1992, la Creu de Sant Jordi.
Ràdio Arrels ha modificat la programació d'avui per dedicar els seus
programes a Jordi Barre.
Nou dècades en nou webs
El cantant rossellonès Jordi Barre, amb una incansable carrera musical
en català des de 1963, s'ha mort a noranta anys. Us oferim, tot
seguit, un resum de les nou intenses dècades de vida de Barre amb un
itinerari artístic i vital a través de nou webs. El recorregut s'obre
amb aquesta biografia, que comença el 7 d'abril de 1920 a Argelers de
la Marenda. I s'hi repassa l'ampli repertori discogràfic, format per
una vintena de discs amb tota mena de cançons i peces, pròpies o no,
versions musicades de poetes (Josep Maria Andreu, Josep Carner, Joan
Cayrol, Jordi Pere Cerdà, Joan Maragall, Jaume Queralt, Joan
Tocabens), cançons per a infants, espectacles teatrals...
En aquest últim apartat, el del teatre, Jordi Barre feia quaranta anys
que s'encarregava de la direcció del Pessebre Vivent de Perpinyà
(vídeo), una obra que es representa cada Nadal amb cançons
tradicionals catalanes interpretades per un centenar llarg de
cantaires.
L'artista també era al darrere d'algunes de les cançons més conegudes
al nord del país, com Parlem català i Els hi fotrem, que s'ha
convertit en un dels himnes oficiosos de l'USAP. Barre havia portat
aquestes cançons per tots els racons dels Països Catalans i espais de
l'Alguer, París, Anglaterra, el Japó...
En reconeixement d'aquesta incansable tasca de promoció de la cultura
catalana dins el Rosselló i fora, el Municipi de Perpinyà va posar el
seu nom a una escola del centre de la ciutat, on té un pes molt
important l'ensenyament musical.
Per cert: si voleu fer un tast d'alguns dels temes del cantant, sols
heu d'accedir al seu MySpace oficial (no el confongueu amb aquest
altre), on hi ha una desena de cançons (la meitat de les quals,
enregistrades en directe), l'agenda de concerts i alguns vídeos com
aquesta biografia comentada per ell mateix.
Un altre vídeo destacable és l'entrevista que NetTV Cat li va fer el
2008, en ocasió de la publicació d'un recopilatori de la seva obra en
tres DVD (espectacles, teatre cantat i cançons).
El diari L'Indépendant, per la seva banda, va publicar l'any passat a
portada un vídeo d'aniversari, que repassava la trajectòria del
dinosaure de la cançó, com el qualificava la Clau.
I el fotògraf Herve Donnezan, finalment, proposa en aquesta web una
col·lecció de fotografies del veteraníssim artista rossellonès.
Enllaç notícia sencera:
http://www.vilaweb.cat/noticia/3849491/20110217/sapaga-gran-veu-catalunya-nord.html
divendres, 4 de febrer del 2011
6 NACIONS
Hola a totes i tots!!Ja tornem a tenir aquí la millor competició de l'hemisferi nord. Aquest cap de setmana, concretament divendres, comença el 6 Nacions 2011!!
I com no el podrem seguir tot al local de l'ARO mentre fem una cerveseta, un entrepà, etc.
A continuació us passo la programació:
DIVENDRES 4: 20.40 - Gal·les vs Anglaterra 'Partit inagural' (a les 23.15 es repetiex el partit)
DISSABTE 5: 15.25 - Itàlia vs Irlanda
17.55 - França vs Escòcia
22.00 - Barça vs At. Madrid
DIUMENGE 6: 15.40 - França vs Escòcia
18.30 - Itàlia vs Irlanda
19.00 - Madrid - R. Sociedad
Recordeu, el local obrirà portes cada dia 1/2 horeta abans del començament dels partits. La cuina estarà oberta, la cafetera calenta i les neveres a tutti plen!!
I entre partit i partit o quan hagin acabat, futbolin, tertulia, remigio, poker, etc.
RUGBY TOTAL EN BONA COMPANYIA!!!
Uns videos x fer boca. Avui toca els videos d promoció de 2 canals d tv d les illes, l'S4C d Gal·les (el d'aquest any i el d l'any anterior) i la BBC anglesa. Espero q els disfruteu.
http://www.youtube.com/watch?v=51Tx61hAvPE
http://www.youtube.com/watch?v=VhSTxHeJe9U
http://www.youtube.com/watch?v=nT1uAaiu9g8
Ens veiem divendres.
Salut i Rugby!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
