Que córrega!

L'escriptor valencià Manuel Baixauli ha fet arribar aquest manifest
personal. Que córrega!

per L'hora del Lector el dissabte 19 de febrer del 2011 a les 12:30

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot
i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan
fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i
m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més
temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè
m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els
darrers anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació.
Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les
justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la
salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha
degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències
encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat
cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món;
manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, hui esclaus del
poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any,
la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la
seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a
ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit
polític que governa; presidents presumptament implicats en trames
empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conéixer
cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb
tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre
Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es
preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut
arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps,
i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis
menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i
de sobte t’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre
que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla
buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del canal
Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es va quedar fosca, i
muda. La imatge dels meus fills mirant el buit em va alertar i em va
fer comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És
temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, en
l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres
informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a
les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell
intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir
als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler va
guanyar unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la
història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a
un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells
còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara,
els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos.
Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha
comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En uns quants països de l’Àfrica, la joventut ha tombat en quatre dies
dictadures que pareixien inalterables. Als mitjans de comunicació
corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig
poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem-ne la lliçó. Movem-nos. El que ara pareix inalterable ho pot
desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el
nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns
indiferents, hem de fer-los veure el que per a nosaltres és un dilema
d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.
Manuel Baixauli