de sobte, damunt les ones ...

Amb tovalloles i destresa havíem aconseguit de posar les nostres filles en un recer improvisat que les protegís del vent que en aquella hora, al pic del dia, bufava a la platja de la Tejita. Havien estat molta estona escarbotant aquella sorra negra, i nosaltres, contemplant-les, pensàvem en l'ampli ventall de possibilitats que tenien davant seu. L'activitat intensa damunt l'arena les havia cansat i a la fi dormien plàcidament. A prop nostre se situaven la resta de banyistes de pell bruna. Al sud de l'illa de Tenerife el sol resplendeix gairebé la totalitat de l'any, i l'afany desmesurat de lucre ha fet erigir enormes edificis enmig de l'erm. Tanmateix, la Tejita manté encara aquella primigènia virginitat que fa possible, per a l'arxipèlag de les Canàries, la denominació de Macaronèsia, és a dir, les Illes Afortunades. De sobte, però, damunt les ones vam descobrir-los: eren ells! Fins aleshores formaven part d'aquell món irreal, imaginari, potser frívol, que perfila cada vespre, del sofà estant, la televisió. Ara, però, eren absolutament reals, de carn i ossos! Distingíem un seguit de caps damunt les quatre fustes d'aquell bot rudimentari. Tots perfectament arrenglerats i amb la mirada fixa cap a nosaltres. Poc després, des del litoral, s'activaria el servei d'emergència i sentírem les primeres sirenes. Un altre bot acabava d'arribar a la costa i calia actuar. Ja se sap: deshidratació, hipotèrmia, desnutrició... Eren setanta-sis persones que s'havien fet a la mar i les teníem allí davant que ens guaitaven amb els ulls fits. Com havien gosat plantar cara a l'Atlàntic! Quina desesperació els impel·lia! Quanta por hi havia en la fonda cavitat dels seus ulls! Quina mirada tan trista! I les criatures! El futur desemparat d'aquestes criatures de sotjar innocent és menys valuós que el de les nostres filles? «Per què?, per què?» ens preguntàvem des de la riba. Se'ns glaçà la sang i ens indignàrem. Vaig sentir la necessitat de revoltar-me i explicar el que estava veient. Diuen que això s'esdevé gairebé diàriament, un degoteig cruel i luctuós. Els mitjans de comunicació en porten el càlcul i publiquen la freda estadística. I encara rai, els que toquen terra ferma! Aquells nàufrags no disposen ni tan sols d'un salvavides on aferrar-se. On és la dignitat humana? Qui busca solucions? Fins quan? Em vingueren a la memòria el grec Sòfocles, el vell Èdip i aquells versos antics declamats ara fa dos mil cinc-cents anys: «Hem de tornar a fer imaginable la justícia en un món tan evidentment injust...» FRANCESC MORFULLEDA. LA LAGUNA (TENERIFE).