Publicat per Centre Social de Vic a les 9/29/2010 11:32:00 AM
Ja fa temps que les entitats de Vic sembla que fem nosa a l’Ajuntament. Per una banda parlen de participació ciutadana i de fomentar l’associacionisme, però per una altra banda ens estan tancant espais per la participació, condicions per desenvolupar les activitats i llocs per autogestionar-nos econòmicament.
En els últims mesos hem vist com, per posar alguns exemples, després de molts anys s’han fet fora les entitats de la zona de bars de MMVV. L’excusa donada pel socialista Josep Burgaya era que “les entitats suposen una competència deslleial pels bars ja que no paguen impostos”. També s’han eliminat actes de festa major organitzats per entitats com Les Nits del Lloro, s’ha reduït considerablement el suport econòmic i material per la Festa Major Jove, o no es promou una comissió de festes amb les entitats. Les associacions de veïns també estan descontentes amb la rebaixa de les subvencions per organitzar les festes del barri, ja que els diners només serveixen per pagar al mateix Ajuntament un punt de llum i el muntatge d’un entarimat.
Aquesta política que fomenta la participació ara ens ha tocat al CSA La Torratxa. I és que ens ha arribat una notificació de l’Ajuntament en què en el termini de dos mesos es procedirà a tancar l’espai. L’excusa és que no tenim una llicència d’activitats, la qual la proporciona el mateix Ajuntament. Els requisits necessaris per a la llicència són impossibles de complir per a una entitat sense ànim de lucre, i l’Ajuntament ho sap. De fet, mai s’havia demanat la llicència als qui abans havien ocupat l’edifici. Per què se’ns demana ara a nosaltres? Tots els locals municipals compleixen amb els requisits de la llicència, o això és una decisió política?
La Torratxa omple un buit que les institucions mai han sigut capaces de donar ni als joves, ni a les entitats. La Torratxa ha servit a desenes d’associacions i a més de 600 socis per desenvolupar-hi centenars d’activitats; exposicions, xerrades, cicles de cinema, classes gratuïtes d’anglès, italià o català, així com també d’història de Catalunya o de Photoshop i jornades de formació diversa. A La Torratxa hi ha nascut una cooperativa de consum ecològic, s’hi ha fet concerts amb grups de la comarca, ha sigut l’embrió de la Festa Major Jove, ha servit com a local d’assaig de grups amateurs de teatre, hi ha un servei de internet, una biblioteca i un rocòdrom. I a canvi de tot això, l’únic que rebem del govern de la ciutat és una trista notificació a la bústia per tancar-nos el local. Que no teniu vergonya? Per què ara de sobte decidiu que ens voleu fer fora? Perquè no heu vingut a parlar amb nosaltres? Per què sabent que el local en qüestió (antic local dels sagals d’Osona) no complia amb la llicència d’activitats des de sempre, ara ens doneu sols dos mesos de marge per presentar-la? Per què no es demana la llicència d’activitats a tots els locals de la ciutat on es fan actes públics? Per què ara que es comencen a olorar les eleccions municipals? És una qüestió de queixes veïnals per el soroll d’algun concert acústic fet a la Torratxa aquest estiu, els quals sempre van complir un estricte horari de tancament puntual (mai més tard de mitjanit)? O potser eren perquè durant la festa major de la ciutat s’havia organitzat un vall de festa major? Senyors de l’ajuntament, que potser us fem nosa? voleu una ciutadania activa? O us facilitaria més la feina una ciutadania passiva?
«Lara no havia nascut encara i Aya Maria, la meva primera filla, estava a punt de fer els tres anys. A la guarderia, barrejava el català i el castellà amb l’arameu i l’àrab. Resultava especialment graciós, i alhora gratificant, sentir com conjugava verbs arameus i àrabs en frases catalanes o castellanes. Ho feia amb la naturalitat de la flor que s’obre a la rosada. Però als seus ulls preciosos hi restava, sovint, una pinzellada de desconcert. No l’entenien del tot, i ella tampoc entenia per què no l’entenien. Jo intentava explicar-li que les seves arrels interferien en el seu present i l’enriquien. Em preguntava pels avis, i per què no en tenia. Li vaig dir que vivien en un país molt llunyà, però que hi havia un avi que mai l’abandonaria i que es deia Ximxa,
.jpg)
Entrades
