Aquesta és la història del Manel, la Rosa i la seva filla de 4 anys, però podria ser la història de milers de famílies, incloent-hi la meva. Tinc 32 anys, i des de fa un temps la meva família ha augmentat. El Manel i la Rosa estan tots dos a l’atur i són veïns meus. Conec les seves ganes de treballar i la seva frustració de no trobar feina, i sé que passen molta vergonya al demanar-me menjar; perquè no poden comprar ni un cartró de llet per donar-li a la nena. Sé que ho passen molt malament, i també sé que no m’agrada que la filla dels meus veïns passi fam i fred, sobretot si penso que som en un país considerat del primer món on, entre altres coses, esperem que arribin les rebaixes per anar a comprar roba; a vegades, només perquè està més barata, no perquè en necessitem. El Manel i la Rosa només volen trobar feina per poder menjar i deixar de passar les angúnies de veure com al col·legi de la seva filla els donen les sobres del menjador per al sopar de la nena.
¿Necessitem comprar aquesta peça que no ens fa falta, o aquell perfum tan car, quan els nostres veïns passen gana? Jo no ho necessito, per descomptat, i per això, quan vaig al supermercat, intento comprar alguna cosa per a aquesta família; no podria dormir tranquil·la pensant si la nena deu haver menjat o no, o si tal oenagé els deu haver donat alguna cosa o no. Sóc conscient que molta gent es troba en la mateixa situació, però a mi em preocupen els meus veïns i la seva filla petita. Llanço una crida de solidaritat a tothom que estigui al corrent de situacions com aquesta. Qui dóna un cop de mà als altres se sent després més content, sobretot al veure la mirada d’agraïment dels que reben l’ajuda. No es pot permetre que algú que viu al teu costat passi gana.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada