dijous, 14 de febrer de 2013

DECLARACIONES DE CHICO BUARQUE - MINISTRO DE EDUCACIÓN DE BRASIL.

DECLARACIONES DE CHICO BUARQUE - MINISTRO DE EDUCACIÓN DE BRASIL.

Durante un debate en una universidad de Estados Unidos, le preguntaron al ex gobernador del Distrito Federal y actual Ministro de Educación de Brasil, CRISTOVÃO CHICO BUARQUE, qué pensaba sobre la internacionalización de la Amazonia. Un estadounidense en las Naciones Unidas introdujo su pregunta, diciendo que esperaba la respuesta de un humanista y no de un brasileño.

Ésta fue la respuesta del Sr. Cristóvão Buarque:

Realmente, como brasileño, sólo hablaría en contra de la internacionalización de la Amazonia. Por más que nuestros gobiernos no cuiden debidamente ese patrimonio, él es nuestro.

Como humanista, sintiendo el riesgo de la degradación ambiental que sufre la Amazonia, puedo imaginar su internacionalización, como también de todo lo demás, que es de suma importancia para la humanidad.

Si la Amazonia, desde una ética humanista, debe ser internacionalizada, internacionalicemos también las reservas de petróleo del mundo entero.

El petróleo es tan importante para el bienestar de la humanidad como la Amazonia para nuestro futuro. A pesar de eso, los dueños de las reservas creen tener el derecho de aumentar o disminuir la extracción de petróleo y subir o no su precio.

De la misma forma, el capital financiero de los países ricos debería ser internacionalizado. Si la Amazonia es una reserva para todos los seres humanos, no se debería quemar solamente por la voluntad de un dueño o de un país. Quemar la Amazonia es tan grave como el desempleo provocado por las decisiones arbitrarias de los especuladores globales.

No podemos permitir que las reservas financieras sirvan para quemar países enteros en la voluptuosidad de la especulación.

También, antes que la Amazonia, me gustaría ver la internacionalización de los grandes museos del mundo. El Louvre no debe pertenecer solo a Francia. Cada museo del mundo es el guardián de las piezas más bellas producidas por el genio humano. No se puede dejar que ese patrimonio cultural, como es el patrimonio natural amazónico, sea manipulado y destruido por el sólo placer de un propietario o de un país.

No hace mucho tiempo, un millonario japonés decidió enterrar, junto con él, un cuadro de un gran maestro. Ese cuadro tendría que haber sido internacionalizado.

Durante este encuentro, las Naciones Unidas están realizando el Foro Del Milenio, pero algunos presidentes de países tuvieron dificultades para participar, debido a situaciones desagradables surgidas en la frontera de los EE.UU. Por eso, creo que Nueva York, como sede de las Naciones Unidas, debe ser internacionalizada. Por lo menos Manhatan debería pertenecer a toda la humanidad.
De la misma forma que París, Venecia, Roma, Londres, Río de Janeiro, Brasilia… cada ciudad, con su belleza específica, su historia del mundo, debería pertenecer al mundo entero.

Si EEUU quiere internacionalizar la Amazonia, para no correr el riesgo de dejarla en manos de los brasileños, internacionalicemos todos los arsenales nucleares. Basta pensar que ellos ya demostraron que son capaces de usar esas armas, provocando una destrucción miles de veces mayor que las lamentables quemas realizadas en los bosques de Brasil.

En sus discursos, los actuales candidatos a la presidencia de los Estados Unidos han defendido la idea de internacionalizar las reservas forestales del mundo a cambio de la deuda.

Comencemos usando esa deuda para garantizar que cada niño del mundo tenga la posibilidad de comer y de ir a la escuela. Internacionalicemos a los niños, tratándolos a todos ellos sin importar el país donde nacieron, como patrimonio que merecen los cuidados del mundo entero. Mucho más de lo que se merece la Amazonia. Cuando los dirigentes traten a los niños pobres del mundo como Patrimonio de la Humanidad, no permitirán que trabajen cuando deberían estudiar; que mueran cuando deberían vivir.

Como humanista, acepto defender la internacionalización del mundo; pero, mientras el mundo me trate como brasileño, lucharé para que la Amazonia, sea nuestra. ¡Solamente nuestra!

NOTA: Este artículo fue publicado en el NEW YORK TIMES, WASHINGTON POST, USA TODAY y en los diarios de mayor tirada de EUROPA y JAPÓN.

Pero en BRASIL y el resto de Latinoamérica, este artículo no fue publicado. Ayúdenos a divulgarlo.
Gracias!

divendres, 6 de gener de 2012

LA GENT VOL VIURE EN PAU

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar
Cap on sigui que giro el cap i pertot on miro
Veig la mateixa colla de porcs
Potinejant el món i fent destrossa
Sí, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Senyors que maneu tant:
Si escopiu al cel, us caurà a la cara!
Si pixeu cara al vent, us mullareu les cames!
Ai, aquesta és una terra desconcertada
que dóna voltes sense parar
que sembla malalta i cansada,
trista i desanimada,
que sembla decidida a acabar amb la seva vida.

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar
Ai, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Són uns fills de puta acabats
Sempre foten la punyeta
Estats-Carronya! Bèsties de guerra!
Les seves festes són criminals
Alceu els cossos! L´hora ha sonat!
És la rauxa dels condemnats!
Ballarem amb energia damunt tota la porqueria
Perquè aquesta és una música tossuda i obstinada
Música per a ferir-se els peus,
ballant-la al seu voltant.

Sí, han de caure les muralles. Totes, totes, totes.
Les trompetes estan preparades!

dijous, 26 de maig de 2011

ALEIX SALÓ

“Parlar de l’Aleix Saló és fer-ho de capgrossos sense nas (i amb boca esporàdica) i de mala llet. La seva mirada crítica (sota un prisma còmic) de la realitat la trobem cada dia a les tires còmiques Cornuts! que publica al Directe.cat. És la millor manera d’estar el dia de tot el que passa en el nostre petit país (Guardiola dixit) i de descarregar tensió amb una bona rialla (fins i tot amb els “acudits idiotes” que, de tant en tant, ocupen la tira). Ja l’havíem vist debutar al món del còmic en paper amb Fills dels 80. La generació bombolla, una radiografia de tota una generació que ha vist (hem vist) com es capgirava la truita de l’estat del benestar i com, a sobre, hem de pagar els plats trencats. Si encara no l’heu llegit, no sabeu què us esteu perdent. Ampliant fronteres lingüístiques, l’Aleix dóna el salt al mercat espanyol amb Españistán, publicada per Glénat al darrer Saló del Còmic.
La referència bàsica (que no única) de l’obra, pel que fa al seu desenvolupament, ens la dóna el mateix autor a l’epíleg. La història és tot un homenatge al Senyor dels Anells del mestre Tolkien. Però tranquils si no formeu part de l’horda de seguidors tolkenians. El que predomina a Españistán és aquesta mirada crítica tan característica dels capgrossos de l’Aleix focalitzada, en aquest cas, en el país que dóna títol al volum. El retrat és contundent, però no per això menys real. Un cop més, l’humor s’utilitza com a instrument per a descarregar el malestar que provoca la situació que vivim. I es tracta d’un molt bon instrument a mans de l’Aleix. Les referències que podem resseguir a l’obra no acaben aquí, ni molt menys. No us vull desvetllar cap moment crucial, però és fàcil reconèixer alguns dels animals televisius que habiten les pantalles de moltes llars espanyoles (i també catalanes) i, fins i tot, la recreació de moments ja clàssics de la nostra televisió (algú ha dit APM?).
Amb Españistán l’Aleix s’atreveix a donar el salt amb una publicació monogràfica i unitària (tot i la temàtica unitària, Fills dels 80 està format per diferents seqüències dividides temàticament) i ho fa ficant el dit a la nafra. És una llàstima no poder llegir aquesta obra en català (la vida és bonica, però complicada que diuen Els Pets), però el fet de publicar-se a nivell estatal ofereix la possibilitat, a la resta de pobladors del país veí (i que, de fet, apareixen a les pàgines del còmic) de descobrir el talent i la visió crítica d’aquest ninotaire que traspassa fronteres i que reflecteix com ningú les nostres misèries. Per cert, tot i les 144 pàgines, us quedareu amb ganes de més. De molt més.”
El meu agraïment més sincer a en Nightwing80 i a la resta de col·laboradors de Comicat pel seu incansable suport als autors catalans.

dimarts, 24 de maig de 2011

BOB DYLAN ... 70 ANYS ,,,

Robert Allen Zimmerman, conegut amb el nom artístic de Bob Dylan, (Duluth, Minnesota 1941) és un compositor i cantant estatunidenc, considerat un dels músics més influents i prolífics del segle XX i proposat diverses vegades pel Premi Nobel de Literatura.

Dylan ha aportat a la música rock una dimensió poètica més rica i adulta, emprant metàfores i figures al·legòriques per a descriure el desordre individual i social, a més d'una inventiva melòdica provinent d'estructures tradicionals com el blues, la balada o les cançons de treball. Al llarg de la seva carrera ha experimentant amb tota mena de ritmes i formes harmòniques, cosa que ha enriquit la seva expressió musical i ha influït en molts altres intèrprets i compositors.

dijous, 24 de febrer de 2011

Que córrega!

L'escriptor valencià Manuel Baixauli ha fet arribar aquest manifest
personal. Que córrega!

per L'hora del Lector el dissabte 19 de febrer del 2011 a les 12:30

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot
i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan
fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i
m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més
temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè
m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els
darrers anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació.
Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les
justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la
salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha
degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències
encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat
cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món;
manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, hui esclaus del
poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any,
la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la
seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a
ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit
polític que governa; presidents presumptament implicats en trames
empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conéixer
cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb
tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre
Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es
preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut
arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps,
i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis
menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i
de sobte t’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre
que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla
buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del canal
Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es va quedar fosca, i
muda. La imatge dels meus fills mirant el buit em va alertar i em va
fer comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És
temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, en
l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres
informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a
les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell
intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir
als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler va
guanyar unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la
història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a
un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells
còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara,
els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos.
Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha
comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En uns quants països de l’Àfrica, la joventut ha tombat en quatre dies
dictadures que pareixien inalterables. Als mitjans de comunicació
corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig
poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem-ne la lliçó. Movem-nos. El que ara pareix inalterable ho pot
desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el
nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns
indiferents, hem de fer-los veure el que per a nosaltres és un dilema
d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.
Manuel Baixauli

dijous, 17 de febrer de 2011

MOR JORDI BARRE ...


S'apaga la gran veu de Catalunya Nord

La veu més representativa de la cançó a Catalunya Nord, Jordi Barre,
s'ha apagat avui. Barre, fill d'Argelers de la Marenda, tenia noranta
anys i va començar la carrera artística en una orquestra de ball. A
partir de 1963 va començar a cantar i enregistrar discos, ja en
català. Integrat dins el moviment de la Nova Cançó, Barre va actuar
per tot el país i també a l'estranger. A banda la cançó (és autor de
dos-cents temes i una vintena de discs), Barre va conrear gèneres com
el teatre musical i la creació simfònica. Divendres s'instal·larà la
capella ardent al cementiri de Sant Joan de Perpinyà, i! el funeral es
farà dissabte a la catedral.

Gràcies a la seva significativa carrera i àmplia obra, el 1982 se li
va concedir un Disc d'Or; el 1999 va rebre el premi Joan Blanca a
favor de la defensa del català, i el 1992, la Creu de Sant Jordi.

Ràdio Arrels ha modificat la programació d'avui per dedicar els seus
programes a Jordi Barre.

Nou dècades en nou webs

El cantant rossellonès Jordi Barre, amb una incansable carrera musical
en català des de 1963, s'ha mort a noranta anys. Us oferim, tot
seguit, un resum de les nou intenses dècades de vida de Barre amb un
itinerari artístic i vital a través de nou webs. El recorregut s'obre
amb aquesta biografia, que comença el 7 d'abril de 1920 a Argelers de
la Marenda. I s'hi repassa l'ampli repertori discogràfic, format per
una vintena de discs amb tota mena de cançons i peces, pròpies o no,
versions musicades de poetes (Josep Maria Andreu, Josep Carner, Joan
Cayrol, Jordi Pere Cerdà, Joan Maragall, Jaume Queralt, Joan
Tocabens), cançons per a infants, espectacles teatrals...

En aquest últim apartat, el del teatre, Jordi Barre feia quaranta anys
que s'encarregava de la direcció del Pessebre Vivent de Perpinyà
(vídeo), una obra que es representa cada Nadal amb cançons
tradicionals catalanes interpretades per un centenar llarg de
cantaires.

L'artista també era al darrere d'algunes de les cançons més conegudes
al nord del país, com Parlem català i Els hi fotrem, que s'ha
convertit en un dels himnes oficiosos de l'USAP. Barre havia portat
aquestes cançons per tots els racons dels Països Catalans i espais de
l'Alguer, París, Anglaterra, el Japó...

En reconeixement d'aquesta incansable tasca de promoció de la cultura
catalana dins el Rosselló i fora, el Municipi de Perpinyà va posar el
seu nom a una escola del centre de la ciutat, on té un pes molt
important l'ensenyament musical.

Per cert: si voleu fer un tast d'alguns dels temes del cantant, sols
heu d'accedir al seu MySpace oficial (no el confongueu amb aquest
altre), on hi ha una desena de cançons (la meitat de les quals,
enregistrades en directe), l'agenda de concerts i alguns vídeos com
aquesta biografia comentada per ell mateix.

Un altre vídeo destacable és l'entrevista que NetTV Cat li va fer el
2008, en ocasió de la publicació d'un recopilatori de la seva obra en
tres DVD (espectacles, teatre cantat i cançons).

El diari L'Indépendant, per la seva banda, va publicar l'any passat a
portada un vídeo d'aniversari, que repassava la trajectòria del
dinosaure de la cançó, com el qualificava la Clau.

I el fotògraf Herve Donnezan, finalment, proposa en aquesta web una
col·lecció de fotografies del veteraníssim artista rossellonès.

Enllaç notícia sencera:
http://www.vilaweb.cat/noticia/3849491/20110217/sapaga-gran-veu-catalunya-nord.html

divendres, 4 de febrer de 2011

6 NACIONS

Hola a totes i tots!!

Ja tornem a tenir aquí la millor competició de l'hemisferi nord. Aquest cap de setmana, concretament divendres, comença el 6 Nacions 2011!!
I com no el podrem seguir tot al local de l'ARO mentre fem una cerveseta, un entrepà, etc.
A continuació us passo la programació:

DIVENDRES 4: 20.40 - Gal·les vs Anglaterra 'Partit inagural' (a les 23.15 es repetiex el partit)

DISSABTE 5: 15.25 - Itàlia vs Irlanda
17.55 - França vs Escòcia

22.00 - Barça vs At. Madrid

DIUMENGE 6: 15.40 - França vs Escòcia
18.30 - Itàlia vs Irlanda

19.00 - Madrid - R. Sociedad

Recordeu, el local obrirà portes cada dia 1/2 horeta abans del començament dels partits. La cuina estarà oberta, la cafetera calenta i les neveres a tutti plen!!

I entre partit i partit o quan hagin acabat, futbolin, tertulia, remigio, poker, etc.

RUGBY TOTAL EN BONA COMPANYIA!!!

Uns videos x fer boca. Avui toca els videos d promoció de 2 canals d tv d les illes, l'S4C d Gal·les (el d'aquest any i el d l'any anterior) i la BBC anglesa. Espero q els disfruteu.

http://www.youtube.com/watch?v=51Tx61hAvPE
http://www.youtube.com/watch?v=VhSTxHeJe9U
http://www.youtube.com/watch?v=nT1uAaiu9g8

Ens veiem divendres.
Salut i Rugby!!!

dijous, 16 de desembre de 2010

Un cap de setmana rodó !!! feia dies que esperava aquest dia amb l'il.lusió que caracteritza un partit d'aquestes dimensions. La copa d'europa de Rugby o l'anomenada Heineken cup. Aquest cop a l'estadi Aime Giralt a Perpinyà . Però el que fa d'aquest esport que sigui únic és la seva afició. FESTIVAL !!! bona gent siguin d'on siguin, vinguin d'on vinguin, bon RUGBY ,cerveses (je je je), sobretot felicitat i victòria contra el Lencester (campions de la guinnes cup, lliga anglesa) !!! PER MOLTS ANYS VISCA L'USAP ... VISCA CATALUNYA !!! www.usap.fr

COMPRAR LLENÇAR COMPRAR

Existeix una bombeta que dura per sempre? Com es pot fer servir un xip per “matar” un producte? Com s’ho van fer dos artistes de Nova York per iniciar una revolta que va aconseguir allargar la vida de tres milions d’iPods? I què té tot això a veure amb l’Obsolescència Programada?

L’Obsolescència Programada és l’escurçament deliberat de la vida d’un producte per incrementar-ne el consum. L’any 1928 una influent revista de publicitat en plantejava la necessitat sense embuts: “Un article que no es fa malbé és una tragèdia per als negocis.” I també és una tragèdia per a la moderna societat del creixement, que es basa en un cicle cada cop més accelerat de producció, consum i malbaratament.

null


Basant-se en una acurada recerca de més de tres anys, i utilitzant imatges d’arxiu molt poc conegudes, COMPRAR, LLENÇAR, COMPRAR relata la fascinant història de l’Obsolescència Programada des dels seus orígens cap a 1920 (quan es va formar un càrtel per limitar la vida útil de les bombetes elèctriques) fins a casos actuals que afecten a productes electrònics de darrera generació (iPods, impressores...) passant per la misteriosa desaparició de les mitges de niló a prova de carreres.

El documental, rodat a Catalunya, França, Alemanya, els EUA i Ghana, recull testimonis d’una pràctica empresarial que s’ha convertit en la base de l’economia moderna, i mostra les terribles conseqüències mediambientals que se’n deriven – com els enormes abocadors de “escombraries electròniques” que sorgeixen al voltant de ciutats com Accra. I també presenta diversos exemples de l’esperit de resistència que està creixent entre els consumidors.

nullnullnull

A més de documentar la història secreta de l’Obsolescència Programada, el film presenta l’anàlisi i l’opinió de economistes, dissenyadors i pensadors que proposen vies alternatives per salvar l’economia I el medi ambient. També inclou exemples d’ emprenedors que posen en pràctica nous models de negoci que no es basen en l’obsolescència.

Dirigit per Cosima Dannoritzer.

Una producció de Televisió de Catalunya, Media 3.14, Article Z, Arte, TVE. Amb el suport del programa MEDI

En col·laboració amb NRK, Tore Tomter, Carina Bordevich, RTBF, Claire Colart, SBS-TV Australia, Mark Atkins, Andrew Golding, TG4, Micheal O’ Meallaigh, Télévision Suisse Romande (TSR), Unité des Films Documentaires, Irène Challand / Gaspard Lamunière, YLE, Jenny Westergård.

Amb el suport de Programme MEDIA Plus de la Communauté Européenne

divendres, 26 de novembre de 2010

Amenaçar un país amb nou paraules

06.10.2010

Era un acte més. Mig de campanya, mig de govern. Un dels darrers com a ministre. Li van passar els papers que havia de llegir. Ell anava llegint i, de sobte, quan faltaven poques frases per a acabar, va improvisar i va deixar anar que ningú no es pensàs que la independència fóra pacífica. I ho va dir ensopegant amb la fonètica. Nerviós. Sec. Violent.

La frase escrita, segons la versió que n'ha repartit el seu ministeri, deia: 'En l’àmbit econòmic, podem desconnectar-nos del mercat espanyol? Potser sí, encara que d'una manera traumàtica. Em pregunto si la solució per a garantir el futur econòmic de Catalunya està en el divorci traumàtic d'Espanya i en l’aïllament.' Però el ministre Corbacho va dir 'Podem desconnectar-nos del mercat espanyol? Potser sí, encara que d'una manera traumàtica. Que ningú es pensi que les coses [silenci una mica llarg] seran `pacíficas´ [en espanyol]'. Nou paraules improvisades que deixà caure. I a continuació continuà llegint com si res: 'Em pregunto si la solució...' (Ho podeu sentir).

Ell va dir això i nosaltres tenim l'obligació de demanar-nos per què el ministre Corbacho no va cenyir-se al text escrit per dir just això que va dir? No ho sé. L'acte era del ministeri. Parlava com a ministre i, parlant en aquesta funció, no crec que ningú siga tan imprudent de dir una cosa així simplement improvisant. Parlava, potser, com a membre del govern? No es pot ignorar que la constitució espanyola atorga encara avui a l'exèrcit la defensa de la 'unitat de la pàtria', un anacronisme com un altre, hereu directe de la dictadura franquista i incompatible amb la democràcia i amb Europa. Ens volia dir, doncs, que si intentàvem de proclamar la independència, la seua resposta, en plena Europa del segle XXI, seria d'enviar l'exèrcit contra la voluntat popular?

Hi ha la possibilitat que deixàs anar una frase que no hauria d'haver dit o que fins i tot no volia dir. Ho entenc. Potser volia recalcar el discurs i en va fer un gra massa sense adonar-se de la solemnitat del moment. Però, com que allò que va dir és molt greu, gravíssim, si aquest fos el cas, ja hauria d'haver dimitit. Perquè hi ha errors que es poden permetre i errors que cal corregir el mateix dia que passen. I aquest, si fos un error, és dels intolerables.

O ho hauria de ser, perquè, dit tot això, resulta sorprenent que els partits polítics, tret dels independentistes, hagen optat per rebaixar la importància de les paraules del ministre. Començant pel seu partit que va dir que això no era cosa d'ells, sinó del ministeri (quina excusa!) i continuant amb el silenci de CiU i ICV, silenci que van justificar dient que no volien que la frase adquirís una gran importància –potser volien dir molesta.

Estic convençut, diga què diga el ministre, que no hi haurà violència contra la independència, per una raó molt concreta: perquè, si Espanya prova de recórrer-hi, aleshores, automàticament, nosaltres haurem guanyat el reconeixement i la salvaguarda de les democràcies europees. I això, no ho ignora el govern espanyol.

Nosaltres no som Croàcia, Eslovènia o Bòsnia. Però això té poca importància. Allò que sí que en té és que Espanya ja no pot ser Sèrbia. Encara que a voltes pensen com si foren serbis, ells també són conscients que, la batalla dels tancs, l'han perduda abans de començar, i per això sobten de manera especial paraules, amenaces directes, del to de les que ahir va proferir el ministre Corbacho.

Als qui es pensen que faig massa cas d'una simple frase, m'agradaria recordar-los que fa molts anys vaig llegir amb estupor una carta al director publicada en el diari croat Vjesnik. Aquell diari era dels primers que havia criticat la política supremacista sèrbia de Vik Draskovic, política que acabà portant a la guerra, a la independència de sis nacions i a la misèria absoluta i a l'aïllament internacional de Sèrbia. La carta (era el 1986) em va cridar l'atenció perquè tenia una forma molt rara. Solament deia: 'Onsevulla que hi haja una tomba sèrbia serà Sèrbia.' No ho vaig entendre a la primera, però era una amenaça, i també aleshores bastaren nou paraules per fer-la.

Vicent Partal

director@vilaweb.cat

dimarts, 23 de novembre de 2010

"Descolonitzar l'imaginari del creixement" amb Serge Latouche
19.30h al CCCB (Bcn)
26 de novembre de 2010


“Davant de la globalització, o el triomf planetari del "tot està en venda", cal concebre i desitjar una societat en què els valors econòmics deixin de ser centrals (o únics), i on l'economia es resitui al seu lloc: com a simple mitjà de vida humana i no com a finalitat. Cal renunciar a l'esbojarrada cursa cap a nivells de consum cada cop majors".

Serge Latouche, profesor emèrit de Ciències Econòmiques de la Universitat París-Sur XI
En els darrers anys, Serge Latouche s’ha convertit en el portaveu i el referent més conegut de la filosofia del decreixement, una crítica constructiva al paradigma imperant de creixement il·limitat. Latouche, economista francès, ataca l’addicció al consum de la societat occidental i proposa una sèrie de mesures per frenar-la. Existeixen raons suficients per revisar de manera profunda l’actual model de progrés i veure si es reverteix en justícia per a tothom. Això és, essencialment, el que proposa Latouche a través del moviment del decreixement.

Places limitades
fdacomin@fdacomin.e.telefonica.net
tel: 93 418 54 97 (de 9 a 14 horas)
Entrada lliure

Organitza: Fundació Alfonso Comín
Patrocina: Generalitat de Catalunya, Departament de Presidència y Diputació de Barcelona, xarxa de municipis

dimecres, 10 de novembre de 2010

S'ha produït un error en aquest gadget