
dijous, 16 de desembre del 2010
COMPRAR LLENÇAR COMPRAR
Existeix una bombeta que dura per sempre? Com es pot fer servir un xip per “matar” un producte? Com s’ho van fer dos artistes de Nova York per iniciar una revolta que va aconseguir allargar la vida de tres milions d’iPods? I què té tot això a veure amb l’Obsolescència Programada?
L’Obsolescència Programada és l’escurçament deliberat de la vida d’un producte per incrementar-ne el consum. L’any 1928 una influent revista de publicitat en plantejava la necessitat sense embuts: “Un article que no es fa malbé és una tragèdia per als negocis.” I també és una tragèdia per a la moderna societat del creixement, que es basa en un cicle cada cop més accelerat de producció, consum i malbaratament.

Basant-se en una acurada recerca de més de tres anys, i utilitzant imatges d’arxiu molt poc conegudes, COMPRAR, LLENÇAR, COMPRAR relata la fascinant història de l’Obsolescència Programada des dels seus orígens cap a 1920 (quan es va formar un càrtel per limitar la vida útil de les bombetes elèctriques) fins a casos actuals que afecten a productes electrònics de darrera generació (iPods, impressores...) passant per la misteriosa desaparició de les mitges de niló a prova de carreres.
El documental, rodat a Catalunya, França, Alemanya, els EUA i Ghana, recull testimonis d’una pràctica empresarial que s’ha convertit en la base de l’economia moderna, i mostra les terribles conseqüències mediambientals que se’n deriven – com els enormes abocadors de “escombraries electròniques” que sorgeixen al voltant de ciutats com Accra. I també presenta diversos exemples de l’esperit de resistència que està creixent entre els consumidors.



A més de documentar la història secreta de l’Obsolescència Programada, el film presenta l’anàlisi i l’opinió de economistes, dissenyadors i pensadors que proposen vies alternatives per salvar l’economia I el medi ambient. També inclou exemples d’ emprenedors que posen en pràctica nous models de negoci que no es basen en l’obsolescència.
Dirigit per Cosima Dannoritzer.
Una producció de Televisió de Catalunya, Media 3.14, Article Z, Arte, TVE. Amb el suport del programa MEDI
En col·laboració amb NRK, Tore Tomter, Carina Bordevich, RTBF, Claire Colart, SBS-TV Australia, Mark Atkins, Andrew Golding, TG4, Micheal O’ Meallaigh, Télévision Suisse Romande (TSR), Unité des Films Documentaires, Irène Challand / Gaspard Lamunière, YLE, Jenny Westergård.
Amb el suport de Programme MEDIA Plus de la Communauté Européenne
L’Obsolescència Programada és l’escurçament deliberat de la vida d’un producte per incrementar-ne el consum. L’any 1928 una influent revista de publicitat en plantejava la necessitat sense embuts: “Un article que no es fa malbé és una tragèdia per als negocis.” I també és una tragèdia per a la moderna societat del creixement, que es basa en un cicle cada cop més accelerat de producció, consum i malbaratament.

Basant-se en una acurada recerca de més de tres anys, i utilitzant imatges d’arxiu molt poc conegudes, COMPRAR, LLENÇAR, COMPRAR relata la fascinant història de l’Obsolescència Programada des dels seus orígens cap a 1920 (quan es va formar un càrtel per limitar la vida útil de les bombetes elèctriques) fins a casos actuals que afecten a productes electrònics de darrera generació (iPods, impressores...) passant per la misteriosa desaparició de les mitges de niló a prova de carreres.
El documental, rodat a Catalunya, França, Alemanya, els EUA i Ghana, recull testimonis d’una pràctica empresarial que s’ha convertit en la base de l’economia moderna, i mostra les terribles conseqüències mediambientals que se’n deriven – com els enormes abocadors de “escombraries electròniques” que sorgeixen al voltant de ciutats com Accra. I també presenta diversos exemples de l’esperit de resistència que està creixent entre els consumidors.
A més de documentar la història secreta de l’Obsolescència Programada, el film presenta l’anàlisi i l’opinió de economistes, dissenyadors i pensadors que proposen vies alternatives per salvar l’economia I el medi ambient. També inclou exemples d’ emprenedors que posen en pràctica nous models de negoci que no es basen en l’obsolescència.
Dirigit per Cosima Dannoritzer.
Una producció de Televisió de Catalunya, Media 3.14, Article Z, Arte, TVE. Amb el suport del programa MEDI
En col·laboració amb NRK, Tore Tomter, Carina Bordevich, RTBF, Claire Colart, SBS-TV Australia, Mark Atkins, Andrew Golding, TG4, Micheal O’ Meallaigh, Télévision Suisse Romande (TSR), Unité des Films Documentaires, Irène Challand / Gaspard Lamunière, YLE, Jenny Westergård.
Amb el suport de Programme MEDIA Plus de la Communauté Européenne
dimarts, 14 de desembre del 2010
divendres, 26 de novembre del 2010
Amenaçar un país amb nou paraules
06.10.2010
Era un acte més. Mig de campanya, mig de govern. Un dels darrers com a ministre. Li van passar els papers que havia de llegir. Ell anava llegint i, de sobte, quan faltaven poques frases per a acabar, va improvisar i va deixar anar que ningú no es pensàs que la independència fóra pacífica. I ho va dir ensopegant amb la fonètica. Nerviós. Sec. Violent.
La frase escrita, segons la versió que n'ha repartit el seu ministeri, deia: 'En l’àmbit econòmic, podem desconnectar-nos del mercat espanyol? Potser sí, encara que d'una manera traumàtica. Em pregunto si la solució per a garantir el futur econòmic de Catalunya està en el divorci traumàtic d'Espanya i en l’aïllament.' Però el ministre Corbacho va dir 'Podem desconnectar-nos del mercat espanyol? Potser sí, encara que d'una manera traumàtica. Que ningú es pensi que les coses [silenci una mica llarg] seran `pacíficas´ [en espanyol]'. Nou paraules improvisades que deixà caure. I a continuació continuà llegint com si res: 'Em pregunto si la solució...' (Ho podeu sentir).
Ell va dir això i nosaltres tenim l'obligació de demanar-nos per què el ministre Corbacho no va cenyir-se al text escrit per dir just això que va dir? No ho sé. L'acte era del ministeri. Parlava com a ministre i, parlant en aquesta funció, no crec que ningú siga tan imprudent de dir una cosa així simplement improvisant. Parlava, potser, com a membre del govern? No es pot ignorar que la constitució espanyola atorga encara avui a l'exèrcit la defensa de la 'unitat de la pàtria', un anacronisme com un altre, hereu directe de la dictadura franquista i incompatible amb la democràcia i amb Europa. Ens volia dir, doncs, que si intentàvem de proclamar la independència, la seua resposta, en plena Europa del segle XXI, seria d'enviar l'exèrcit contra la voluntat popular?
Hi ha la possibilitat que deixàs anar una frase que no hauria d'haver dit o que fins i tot no volia dir. Ho entenc. Potser volia recalcar el discurs i en va fer un gra massa sense adonar-se de la solemnitat del moment. Però, com que allò que va dir és molt greu, gravíssim, si aquest fos el cas, ja hauria d'haver dimitit. Perquè hi ha errors que es poden permetre i errors que cal corregir el mateix dia que passen. I aquest, si fos un error, és dels intolerables.
O ho hauria de ser, perquè, dit tot això, resulta sorprenent que els partits polítics, tret dels independentistes, hagen optat per rebaixar la importància de les paraules del ministre. Començant pel seu partit que va dir que això no era cosa d'ells, sinó del ministeri (quina excusa!) i continuant amb el silenci de CiU i ICV, silenci que van justificar dient que no volien que la frase adquirís una gran importància –potser volien dir molesta.
Estic convençut, diga què diga el ministre, que no hi haurà violència contra la independència, per una raó molt concreta: perquè, si Espanya prova de recórrer-hi, aleshores, automàticament, nosaltres haurem guanyat el reconeixement i la salvaguarda de les democràcies europees. I això, no ho ignora el govern espanyol.
Nosaltres no som Croàcia, Eslovènia o Bòsnia. Però això té poca importància. Allò que sí que en té és que Espanya ja no pot ser Sèrbia. Encara que a voltes pensen com si foren serbis, ells també són conscients que, la batalla dels tancs, l'han perduda abans de començar, i per això sobten de manera especial paraules, amenaces directes, del to de les que ahir va proferir el ministre Corbacho.
Als qui es pensen que faig massa cas d'una simple frase, m'agradaria recordar-los que fa molts anys vaig llegir amb estupor una carta al director publicada en el diari croat Vjesnik. Aquell diari era dels primers que havia criticat la política supremacista sèrbia de Vik Draskovic, política que acabà portant a la guerra, a la independència de sis nacions i a la misèria absoluta i a l'aïllament internacional de Sèrbia. La carta (era el 1986) em va cridar l'atenció perquè tenia una forma molt rara. Solament deia: 'Onsevulla que hi haja una tomba sèrbia serà Sèrbia.' No ho vaig entendre a la primera, però era una amenaça, i també aleshores bastaren nou paraules per fer-la.
Vicent Partal
director@vilaweb.cat
Era un acte més. Mig de campanya, mig de govern. Un dels darrers com a ministre. Li van passar els papers que havia de llegir. Ell anava llegint i, de sobte, quan faltaven poques frases per a acabar, va improvisar i va deixar anar que ningú no es pensàs que la independència fóra pacífica. I ho va dir ensopegant amb la fonètica. Nerviós. Sec. Violent.
La frase escrita, segons la versió que n'ha repartit el seu ministeri, deia: 'En l’àmbit econòmic, podem desconnectar-nos del mercat espanyol? Potser sí, encara que d'una manera traumàtica. Em pregunto si la solució per a garantir el futur econòmic de Catalunya està en el divorci traumàtic d'Espanya i en l’aïllament.' Però el ministre Corbacho va dir 'Podem desconnectar-nos del mercat espanyol? Potser sí, encara que d'una manera traumàtica. Que ningú es pensi que les coses [silenci una mica llarg] seran `pacíficas´ [en espanyol]'. Nou paraules improvisades que deixà caure. I a continuació continuà llegint com si res: 'Em pregunto si la solució...' (Ho podeu sentir).
Ell va dir això i nosaltres tenim l'obligació de demanar-nos per què el ministre Corbacho no va cenyir-se al text escrit per dir just això que va dir? No ho sé. L'acte era del ministeri. Parlava com a ministre i, parlant en aquesta funció, no crec que ningú siga tan imprudent de dir una cosa així simplement improvisant. Parlava, potser, com a membre del govern? No es pot ignorar que la constitució espanyola atorga encara avui a l'exèrcit la defensa de la 'unitat de la pàtria', un anacronisme com un altre, hereu directe de la dictadura franquista i incompatible amb la democràcia i amb Europa. Ens volia dir, doncs, que si intentàvem de proclamar la independència, la seua resposta, en plena Europa del segle XXI, seria d'enviar l'exèrcit contra la voluntat popular?
Hi ha la possibilitat que deixàs anar una frase que no hauria d'haver dit o que fins i tot no volia dir. Ho entenc. Potser volia recalcar el discurs i en va fer un gra massa sense adonar-se de la solemnitat del moment. Però, com que allò que va dir és molt greu, gravíssim, si aquest fos el cas, ja hauria d'haver dimitit. Perquè hi ha errors que es poden permetre i errors que cal corregir el mateix dia que passen. I aquest, si fos un error, és dels intolerables.
O ho hauria de ser, perquè, dit tot això, resulta sorprenent que els partits polítics, tret dels independentistes, hagen optat per rebaixar la importància de les paraules del ministre. Començant pel seu partit que va dir que això no era cosa d'ells, sinó del ministeri (quina excusa!) i continuant amb el silenci de CiU i ICV, silenci que van justificar dient que no volien que la frase adquirís una gran importància –potser volien dir molesta.
Estic convençut, diga què diga el ministre, que no hi haurà violència contra la independència, per una raó molt concreta: perquè, si Espanya prova de recórrer-hi, aleshores, automàticament, nosaltres haurem guanyat el reconeixement i la salvaguarda de les democràcies europees. I això, no ho ignora el govern espanyol.
Nosaltres no som Croàcia, Eslovènia o Bòsnia. Però això té poca importància. Allò que sí que en té és que Espanya ja no pot ser Sèrbia. Encara que a voltes pensen com si foren serbis, ells també són conscients que, la batalla dels tancs, l'han perduda abans de començar, i per això sobten de manera especial paraules, amenaces directes, del to de les que ahir va proferir el ministre Corbacho.
Als qui es pensen que faig massa cas d'una simple frase, m'agradaria recordar-los que fa molts anys vaig llegir amb estupor una carta al director publicada en el diari croat Vjesnik. Aquell diari era dels primers que havia criticat la política supremacista sèrbia de Vik Draskovic, política que acabà portant a la guerra, a la independència de sis nacions i a la misèria absoluta i a l'aïllament internacional de Sèrbia. La carta (era el 1986) em va cridar l'atenció perquè tenia una forma molt rara. Solament deia: 'Onsevulla que hi haja una tomba sèrbia serà Sèrbia.' No ho vaig entendre a la primera, però era una amenaça, i també aleshores bastaren nou paraules per fer-la.
Vicent Partal
director@vilaweb.cat
dimarts, 23 de novembre del 2010
"Descolonitzar l'imaginari del creixement" amb Serge Latouche
19.30h al CCCB (Bcn)
26 de novembre de 2010
“Davant de la globalització, o el triomf planetari del "tot està en venda", cal concebre i desitjar una societat en què els valors econòmics deixin de ser centrals (o únics), i on l'economia es resitui al seu lloc: com a simple mitjà de vida humana i no com a finalitat. Cal renunciar a l'esbojarrada cursa cap a nivells de consum cada cop majors".
Serge Latouche, profesor emèrit de Ciències Econòmiques de la Universitat París-Sur XI
En els darrers anys, Serge Latouche s’ha convertit en el portaveu i el referent més conegut de la filosofia del decreixement, una crítica constructiva al paradigma imperant de creixement il·limitat. Latouche, economista francès, ataca l’addicció al consum de la societat occidental i proposa una sèrie de mesures per frenar-la. Existeixen raons suficients per revisar de manera profunda l’actual model de progrés i veure si es reverteix en justícia per a tothom. Això és, essencialment, el que proposa Latouche a través del moviment del decreixement.
Places limitades
fdacomin@fdacomin.e.telefonica.net
tel: 93 418 54 97 (de 9 a 14 horas)
Entrada lliure
Organitza: Fundació Alfonso Comín
Patrocina: Generalitat de Catalunya, Departament de Presidència y Diputació de Barcelona, xarxa de municipis
19.30h al CCCB (Bcn)
26 de novembre de 2010
“Davant de la globalització, o el triomf planetari del "tot està en venda", cal concebre i desitjar una societat en què els valors econòmics deixin de ser centrals (o únics), i on l'economia es resitui al seu lloc: com a simple mitjà de vida humana i no com a finalitat. Cal renunciar a l'esbojarrada cursa cap a nivells de consum cada cop majors".
Serge Latouche, profesor emèrit de Ciències Econòmiques de la Universitat París-Sur XI
En els darrers anys, Serge Latouche s’ha convertit en el portaveu i el referent més conegut de la filosofia del decreixement, una crítica constructiva al paradigma imperant de creixement il·limitat. Latouche, economista francès, ataca l’addicció al consum de la societat occidental i proposa una sèrie de mesures per frenar-la. Existeixen raons suficients per revisar de manera profunda l’actual model de progrés i veure si es reverteix en justícia per a tothom. Això és, essencialment, el que proposa Latouche a través del moviment del decreixement.
Places limitades
fdacomin@fdacomin.e.telefonica.net
tel: 93 418 54 97 (de 9 a 14 horas)
Entrada lliure
Organitza: Fundació Alfonso Comín
Patrocina: Generalitat de Catalunya, Departament de Presidència y Diputació de Barcelona, xarxa de municipis
dimecres, 10 de novembre del 2010
YOSEMITE ...
Perdeu una miqueta de temps navegant pel següent blog http://verticalcarnival.blogspot.com/ desde California amb molt de somni !
dijous, 21 d’octubre del 2010
ARRELS NÒMADES - Pius Aliberk

“el déu sol dels assiris”. Li vaig regalar un penjoll amb la figura de Ximxa i, mentre Aya Maria anava a fer-ho saber a totes les seves joguines, jo em vaig posar a escriure qui era i d’on venia el seu pare. A explicar-li per què li transmetia coses que la feien sentir diferent, tot esperant que, quan la vida la rapti del seu món de princeses i papallones, ella mateixa pugui decidir qui vol ser.»
Arrels nòmades és el relat d’una vida a l’Iraq. Els personatges, les escenes, les emocions i els sentiments humans s’evoquen amb una claredat i una força magistrals.
Pius Alibek inicia una incursió, poderosa i prometedora, a la literatura catalana. Fa que l’encís d’Orient es respiri familiar a aquesta riba.
divendres, 8 d’octubre del 2010
dissabte, 2 d’octubre del 2010
divendres, 1 d’octubre del 2010
Ha mort KURT ALBERT

http://www.kurt-albert.de
Kurt Albert -significant ascents and dates
1954 Born in Nürnberg, Germany on 28/01
1968 Started climbing in home Frankenjura
1973 Trip to the Elbsandstein. Opened eyes to potential of free climbing
1975 Development of the Rotpunkt philosophy. The Adolf-Rott-Ged. Weg (VI+) in the Frankenjura was the first route to be marked with a red dot
1977 FA Devil's Crack (VII) & Osterweg (VIII-), Frankenjura
1979 Solo Devil's Crack (VII), Röthelfels, Frankenjura
1980 FA Rubberneck (VIII+), Richard Wagnser Fels, Frankenjura
1981 FA Sautanz (IX-), Frankenjura
1982 FA Magnet (IX-), the hardest route in the Frankenjura
1986 Solo Fight Gravity (VIII+), Richard Wagnser Fels, Frankenjura
1987 FFA Hasse - Brandler (VIII) on Cima Grande, Dolomites
1987 FFA Swiss Route (IX-) on Cima Ovest, Dolomites
1987 Solo Rubberneck (VIII+), Richard Wagnser Fels, Frankenjura
1988 Solo Courage Fouyons (7b), Buoux, France
1988 FFA Yugoslav route (7a+), Nameless Tower, Karakorum
1989 FA Eternal Flame (IX-, 3 points of aid), Nameless Tower, Karakorum
1990 FA Riders on the Storm (IX), Paine Central Tower, Patagonia
1993 FA Stairway to Heaven (IX), Roraima, Venezuela
1994 FA Moby Dick (IX+), Ulamertorsuaq, Greenland
1995 FA Royal Flush (IX), Fitz Roy, Patagonia
1995 FA Fitzcarraldo (VIII+) Mount Harrison Smith, Cirque of Unclimbables, Canada
1996 FA Gelbe Mauer (IX) Tre Cime di Lavaredo
1997 FA Nordlicht (VIII+), Tupilak, Greenland
1998 FA El Condorito (IX), Aguja St. Exupery, Patagonia
1999 FA Vela y Viento (IX-), Aguja Mermoz, Patagonia
1999 FA Hart am Wind (VIII+), Cape Renard Tower, Antarctica
2000 Repeat of Franco Argentine route, Fitz Roy, Patagonia
2000 FA Odyssee 2000 (VIII+, 500m), Baffin Island, Canada
2002 FA on Vampire Peak (VIII+), Lotus Mountain, Canada
2003 Repeat Story About Dancing Dogs (IX/600m) Mt. Poi, Ndoto Mountains, Kenya
2006 FA El Purgatorio (650m/IX), Acopan Tepuis, Venzuela
2007 Expedition to Sablija, Ural, Russia
2008 FA El Nido del TirikTirik (7b/400m) Castillo, Venezuela
2009 FA Hotel Guácharo (7a+/550m) Roraima-Tepuis, Venezuela
FA = First ascent
FFA = First free ascent
Yo no era independentista
Yo no era independentista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.
Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablan de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.
Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?
Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España indivisible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir —a proponer, a ordenar— que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear. Jo no era independentista. Però vaig prometre’m que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.
JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)
Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablan de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.
Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?
Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España indivisible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir —a proponer, a ordenar— que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear. Jo no era independentista. Però vaig prometre’m que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.
JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)
dimecres, 29 de setembre del 2010
... a en Cruells
Bous i Boues , Vickings i vickingues
El proper dotze d ' octubre ( diada de l imperi español commemora la conquesta i destruccio de les seves colònies des de 1492 ) assassins com diria en Llach , doncs b aquest pont tindrà lloc a Vilanova de meià , la trobada de Taradellencs i escaladors a Vilanova de meià per recordar en Jordi Cruells .
La trobada serà com l any passat el cim de Roca Alta on escaladors i caminadors ens trobarem a mitja tarda i faem un brindis i elque fagi falta . Tambe dir que hi ha una via pendent d acabar que va començar en Jordi i si algu s apunta ens podriem dedicar a acabarla aquests dies .
Fins aviat !
El proper dotze d ' octubre ( diada de l imperi español commemora la conquesta i destruccio de les seves colònies des de 1492 ) assassins com diria en Llach , doncs b aquest pont tindrà lloc a Vilanova de meià , la trobada de Taradellencs i escaladors a Vilanova de meià per recordar en Jordi Cruells .
La trobada serà com l any passat el cim de Roca Alta on escaladors i caminadors ens trobarem a mitja tarda i faem un brindis i elque fagi falta . Tambe dir que hi ha una via pendent d acabar que va començar en Jordi i si algu s apunta ens podriem dedicar a acabarla aquests dies .
Fins aviat !
... I ARA VOLEN TANCAR LA TORRATXA
Publicat per Centre Social de Vic a les 9/29/2010 11:32:00 AM
Ja fa temps que les entitats de Vic sembla que fem nosa a l’Ajuntament. Per una banda parlen de participació ciutadana i de fomentar l’associacionisme, però per una altra banda ens estan tancant espais per la participació, condicions per desenvolupar les activitats i llocs per autogestionar-nos econòmicament.
En els últims mesos hem vist com, per posar alguns exemples, després de molts anys s’han fet fora les entitats de la zona de bars de MMVV. L’excusa donada pel socialista Josep Burgaya era que “les entitats suposen una competència deslleial pels bars ja que no paguen impostos”. També s’han eliminat actes de festa major organitzats per entitats com Les Nits del Lloro, s’ha reduït considerablement el suport econòmic i material per la Festa Major Jove, o no es promou una comissió de festes amb les entitats. Les associacions de veïns també estan descontentes amb la rebaixa de les subvencions per organitzar les festes del barri, ja que els diners només serveixen per pagar al mateix Ajuntament un punt de llum i el muntatge d’un entarimat.
Aquesta política que fomenta la participació ara ens ha tocat al CSA La Torratxa. I és que ens ha arribat una notificació de l’Ajuntament en què en el termini de dos mesos es procedirà a tancar l’espai. L’excusa és que no tenim una llicència d’activitats, la qual la proporciona el mateix Ajuntament. Els requisits necessaris per a la llicència són impossibles de complir per a una entitat sense ànim de lucre, i l’Ajuntament ho sap. De fet, mai s’havia demanat la llicència als qui abans havien ocupat l’edifici. Per què se’ns demana ara a nosaltres? Tots els locals municipals compleixen amb els requisits de la llicència, o això és una decisió política?
La Torratxa omple un buit que les institucions mai han sigut capaces de donar ni als joves, ni a les entitats. La Torratxa ha servit a desenes d’associacions i a més de 600 socis per desenvolupar-hi centenars d’activitats; exposicions, xerrades, cicles de cinema, classes gratuïtes d’anglès, italià o català, així com també d’història de Catalunya o de Photoshop i jornades de formació diversa. A La Torratxa hi ha nascut una cooperativa de consum ecològic, s’hi ha fet concerts amb grups de la comarca, ha sigut l’embrió de la Festa Major Jove, ha servit com a local d’assaig de grups amateurs de teatre, hi ha un servei de internet, una biblioteca i un rocòdrom. I a canvi de tot això, l’únic que rebem del govern de la ciutat és una trista notificació a la bústia per tancar-nos el local. Que no teniu vergonya? Per què ara de sobte decidiu que ens voleu fer fora? Perquè no heu vingut a parlar amb nosaltres? Per què sabent que el local en qüestió (antic local dels sagals d’Osona) no complia amb la llicència d’activitats des de sempre, ara ens doneu sols dos mesos de marge per presentar-la? Per què no es demana la llicència d’activitats a tots els locals de la ciutat on es fan actes públics? Per què ara que es comencen a olorar les eleccions municipals? És una qüestió de queixes veïnals per el soroll d’algun concert acústic fet a la Torratxa aquest estiu, els quals sempre van complir un estricte horari de tancament puntual (mai més tard de mitjanit)? O potser eren perquè durant la festa major de la ciutat s’havia organitzat un vall de festa major? Senyors de l’ajuntament, que potser us fem nosa? voleu una ciutadania activa? O us facilitaria més la feina una ciutadania passiva?
Ja fa temps que les entitats de Vic sembla que fem nosa a l’Ajuntament. Per una banda parlen de participació ciutadana i de fomentar l’associacionisme, però per una altra banda ens estan tancant espais per la participació, condicions per desenvolupar les activitats i llocs per autogestionar-nos econòmicament.
En els últims mesos hem vist com, per posar alguns exemples, després de molts anys s’han fet fora les entitats de la zona de bars de MMVV. L’excusa donada pel socialista Josep Burgaya era que “les entitats suposen una competència deslleial pels bars ja que no paguen impostos”. També s’han eliminat actes de festa major organitzats per entitats com Les Nits del Lloro, s’ha reduït considerablement el suport econòmic i material per la Festa Major Jove, o no es promou una comissió de festes amb les entitats. Les associacions de veïns també estan descontentes amb la rebaixa de les subvencions per organitzar les festes del barri, ja que els diners només serveixen per pagar al mateix Ajuntament un punt de llum i el muntatge d’un entarimat.
Aquesta política que fomenta la participació ara ens ha tocat al CSA La Torratxa. I és que ens ha arribat una notificació de l’Ajuntament en què en el termini de dos mesos es procedirà a tancar l’espai. L’excusa és que no tenim una llicència d’activitats, la qual la proporciona el mateix Ajuntament. Els requisits necessaris per a la llicència són impossibles de complir per a una entitat sense ànim de lucre, i l’Ajuntament ho sap. De fet, mai s’havia demanat la llicència als qui abans havien ocupat l’edifici. Per què se’ns demana ara a nosaltres? Tots els locals municipals compleixen amb els requisits de la llicència, o això és una decisió política?
La Torratxa omple un buit que les institucions mai han sigut capaces de donar ni als joves, ni a les entitats. La Torratxa ha servit a desenes d’associacions i a més de 600 socis per desenvolupar-hi centenars d’activitats; exposicions, xerrades, cicles de cinema, classes gratuïtes d’anglès, italià o català, així com també d’història de Catalunya o de Photoshop i jornades de formació diversa. A La Torratxa hi ha nascut una cooperativa de consum ecològic, s’hi ha fet concerts amb grups de la comarca, ha sigut l’embrió de la Festa Major Jove, ha servit com a local d’assaig de grups amateurs de teatre, hi ha un servei de internet, una biblioteca i un rocòdrom. I a canvi de tot això, l’únic que rebem del govern de la ciutat és una trista notificació a la bústia per tancar-nos el local. Que no teniu vergonya? Per què ara de sobte decidiu que ens voleu fer fora? Perquè no heu vingut a parlar amb nosaltres? Per què sabent que el local en qüestió (antic local dels sagals d’Osona) no complia amb la llicència d’activitats des de sempre, ara ens doneu sols dos mesos de marge per presentar-la? Per què no es demana la llicència d’activitats a tots els locals de la ciutat on es fan actes públics? Per què ara que es comencen a olorar les eleccions municipals? És una qüestió de queixes veïnals per el soroll d’algun concert acústic fet a la Torratxa aquest estiu, els quals sempre van complir un estricte horari de tancament puntual (mai més tard de mitjanit)? O potser eren perquè durant la festa major de la ciutat s’havia organitzat un vall de festa major? Senyors de l’ajuntament, que potser us fem nosa? voleu una ciutadania activa? O us facilitaria més la feina una ciutadania passiva?
dijous, 24 de juny del 2010
AFRICA CONTINENT MUSICAL Tapes from Africa
.jpg)
dissabte, 1 de maig del 2010
NOU PORTAL
Bones a tots i totes,
Us informo de la inauguració d'un nou portal web de venta d'articles de muntanya de 2a mà de l'àmbit de l'escalda, alpinisme, gel, esquí, surf, llibres i guies. Té un entorn molt simple i intuïtiu, que fa que sigui fàcil d'usar, podeu penjar articles que us volgueu treure de sobre i guanyar-hi uns calerons, tan necessaris en època de crisis.
Cal dir que de moment sols disposa de 4 articles a vendre (penjats x mi), però espero que en el futur, esdevingui un portal de referència.
Pròximament apareixerà en Google, de moment per accedir-hi ho heu de fer via Url: http://www.8mil.es
Espero que us agradi,
Un Saludo i ens veiem per les parets !!!
Us informo de la inauguració d'un nou portal web de venta d'articles de muntanya de 2a mà de l'àmbit de l'escalda, alpinisme, gel, esquí, surf, llibres i guies. Té un entorn molt simple i intuïtiu, que fa que sigui fàcil d'usar, podeu penjar articles que us volgueu treure de sobre i guanyar-hi uns calerons, tan necessaris en època de crisis.
Cal dir que de moment sols disposa de 4 articles a vendre (penjats x mi), però espero que en el futur, esdevingui un portal de referència.
Pròximament apareixerà en Google, de moment per accedir-hi ho heu de fer via Url: http://www.8mil.es
Espero que us agradi,
Un Saludo i ens veiem per les parets !!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)